Investigamos y promovemos el acercamiento entre las culturas catalana y americanas, dándolas a conocer al público en general.



Orquesta de Cámara Iberoamericana de Cataluña

El pasado viernes 28 de enero, en la Iglesia de Santa María del Pi de Barcelona, se presentó oficialmente la Orquesta de Cámara Iberoamericana de Cataluña. Esta agrupación única en su género en España, se ha formado con la participación de intérpretes, tanto de América Latina como de España, y está bajo la Dirección del músico venezolano Pablo González. El programa fue el siguiente:

1º Madrigal sobre El Cant dels Ocells. Popular catalana arreglo de Xavier Montsalvatge

Solista: Patricia Caicedo, soprano

2º Galas de Sur para Orquesta de cuerdas y piano, Opus 4 de Mauricio Annunziata (Argentina)

Solista: Mauricio Annunziata, piano

3º Tres danzas concertantes para guitarra y orquesta de cuerdas de Leo Brower. (Cuba)

Solista: Edwin Guevara, guitarra

4º Fuga Criolla para orquesta de cuerdas de Juan Bautista Plaza (Venezuela)

5º Els Segadors. Himno nacional de Catalunya


Perquè t’estimo... : Homenatge a Anna Murià i Agustí Bartra.

El proppassat dijous 27 de gener a les 19:30 h a la sala dels arcs de la Llibreria Catalonia es va realitzar una taula rodona en homenatge a l'Anna Murià i l'Agustí Bartra, amb motiu del Centenari de l'Anna i la publicació del llibre "Centenari Anna Murià" de Iolanda Pelegrí editat per la Institució de les Lletres Catalanes. L'acte va ser conduït per Feliu Formosa i hi varen participar Montserrat Bacardí, Miquel Desclot i Iolanda Pelegrí.
Ets aquí?

Del 12 de gener fins el 20 de febrer de 2005 el Teatre Romea de Barcelona.


Els actors catalans Clara Segura i Joel Joan

L'Argentí Javier Daulte és l'autor i el director d'aquesta obra en què es mostren les misèries i les alegries de dos joves que s'estan mudant per començar a viure en parella. Però, a aquesta nova experiència, hi apareix un inconvenient inesperat: el nou apartament l'habita un home invisible.

Javier Daulte escriu Ets Aquí? fruit d’un encàrrec per a la inauguració del Festival Fronteras de Teatro Latino de Londres, l’any 2002, es per això que es va estrenar oficialment en la seva primera versió amb un únic personatge masculí i en llengua anglesa a l'Old Vic Theatre de Londres, el 2002. El maig del 2003, el muntatge es va presentar de nou en el Blue Elephant Theatre de Londres, i el 12 de febrer de 2004 es va estrenar en el Teatre del Poble de Buenos Aires. Dramaturg, director teatral i guionista de televisió, Javier Daulte ha produït obres com ara Criminal, Martha Stutz, La escalera humana, Gore i Bésame mucho. El 2003, el Teatre Lliure va oferir per primera vegada una versió en català d'un text de Daulte: 4D Òptic.

Amb motiu de l' estrena de Ets Aquí?, durant el mes de gener de 2005, la Fundació Romea organitza un cicle de teatre dedicat a l' Argentina amb l' objectiu d' oferir una aproximació a la dramatúrgia d' aquest país. El cicle començarà el 20 de gener amb un curs d' escriptura teatral a càrrec de Javier Daulte i continuarà durant els tres dilluns següents, amb una conferència i dues lectures: d' una banda, el dia 24 de gener la fundació ha convidat el crític, historiador i docent de la Universitat de Buenos Aires, Jorge Dubatti, qui oferirà una panoràmica sobre el teatre argentí durant el segle XX i fins als nostres dies. Pel que fa a les lectures dramatitzades, els dies 31 de gener i 7 de febrer el Romea presentarà dues obres de dos autors de generacions diferents: el jove Rafael Spregelburd, una dels noves veus del teatre argentí, i el veterà i reconegut director Juan Carlos Gené. Tots els actes, inclòs el curs de Javier Daulte, seran gratuïts.



El Barça crea en México su primera escuela internacional



El presidente del Fútbol Club Barcelona, Joan Laporta, explicó la elección de México para la primera escuela fuera de Catalunya “por los lazos que nos unen

El FC Barcelona, de la mano de un grupo de empresarios mexicanos encabezado por Pedro del Cerro, tiene previsto crear la que será su primera escuela de fútbol fuera de Catalunya en México, concretamente en Monterrey, ciudad que será sede de la próxima edición del Fórum de las Culturas. El acuerdo, presentado en un acto que contó con la presencia del presidente del Barcelona, Joan Laporta; el cónsul mexicano en Barcelona Jaime García Amaral y del jugador mexicano Rafael Márquez, responde a un plan de expansión de escuelas de fútbol a nivel mundial.

El proyecto nace por las necesidades de globalización que demanda el fútbol actual y además demuestra la universalidad del Barça. Elegimos México porque es un país de acogida para los catalanes. El grueso de los exiliados catalanes en la Guerra Civil fue a México. Además, los ingresos que se obtuvieron de un amistoso durante la Guerra Civil permitieron que el Barcelona sobreviviera”, explicó Laporta tras detallar que el Barcelona enseñará sus técnicas de aprendizaje en la escuela. “Profesores y técnicos han viajado para formar a los técnicos con dos objetivos claros: formación y educación”, reveló.



Religión Porteña
Drama lírico en dos actos
21, 22 y 23 de enero de 2005

Estreno de Religión Porteña Ópera Tangomúsica de Mauricio Annunziata y libreto de Marito Vignale.

La obra rinde un intelectual y culto homenaje al Tango con poesía, bel canto, sentimiento, elaboradísima música y escenografía de vanguardia. Con la participación de cantantes como Guillermo Morlino, Josep Pieres y Pablo López protagonizarán la enigmática historia de un Porteño a la vez Nostálgico, Exiliado (en Catalunya) y Soñador, que debate su vida entre la búsqueda y el recuerdo de la mujer que amó con desesperación, y la pasión desenfrenada que desató en él, en su Buenos Aires, ciudad donde nació y quiere morir. La historia se desarrolla a través de las tres caras de una misma vida que, vistas en forma simétrica y paralela, nos introduce en un gran misterio del hombre: los pensamientos viajan por una nueva dimensión en forma de señales del destino, presentimientos o sugerencias.

Con al auspicio del Consulado General de la República Argentina y el Consulado de Chile en Barcelona.

21 - 22 de enero (22:00 hs)

23 de enero (18:00 hs)

saT! SANT ANDREU TEATRE Neopàtria, 54
Barcelona
Teléfono: 93 345 79 30
Metro: L1 (Fabra i Puig, Sant Andreu)
Bus: 11, 34, 35, 36, 40, 126, B22
Tren: Sant Andreu Arenal,
Sant Andreu ComtalPuntos de venta: Taquillas 1 h. antes del espectáculo y http://www.servicaixa.com/ tel. 902 33 22 11
El alto precio de un sello

Los ecuatorianos se indignan por las largas esperas y el coste elevado de las gestiones en sus consulados Califican los trámites de "atraco" y de "desastre"

EDWIN WINKELS BARCELONA 15/01/2005

La mujer sentada detrás de una mesa, algo improvisada, sobre el umbral de la puerta no se inmuta ante la avalancha diaria de ecuatorianos en busca de información, documentos y sellos.

Pero en las dependencias del consulado de Ecuador en Barcelona aún no se producen las escenas de Madrid, donde las colas ya empiezan a formarse el día anterior y decenas de personas pasan la noche a la intemperie, a la espera de poder empezar a tramitar o sellar el récord policial, la hoja de antecedentes penales; imprescindible para acogerse a partir del 7 de febrero a la regularización.

Demasiado trabajo

Y no sólo hay cola para tramitar esa ficha policial, sino que se suman decenas de personas que quieren inscribir a sus hijos recién nacidos o renovar un pasaporte. Demasiado trabajo para un pequeño consulado que a las dos de la tarde debe dejar decenas de personas sin atender. "Ya me han dicho que vaya a pagar al banco y que vuelva mañana, que hoy ya no podrá ser", dice un hombre que necesita el documento que refleja que su hija ha nacido en España y no en Ecuador. "Además, es un atraco. Piden mucho dinero para todo". Sólo el sello para el récord policial ya vale 50 euros, y todo el proceso cuesta unos 135. "En Ecuador el pasaporte te cuesta 85 dólares, aquí debo pagar 110 euros", dice Jimmy, que tampoco ha podido cumplir todos los trámites. "Es un desastre. Hay sólo una persona que atiende a toda la cola. Y ahora me acaban de decir que necesitan otra cosa". Le piden una ficha con las huellas dactilares, "para evitar que venga gente como el Chamba", dice, en alusión al presunto asesino de Lérida que en Ecuador asesinó a ocho mujeres y limpió legalmente su ficha policial. "Antes no había tantas colas, pero con lo del récord policial viene mucha gente de golpe", dice Paula Cervalles, que tendrá que esperar unas dos horas para obtener los poderes para que un familiar directo le pida la ficha en Ecuador.

Muchos ecuatorianos esperan con impaciencia la prometida llegada de cuatro brigadas de cuatro agentes ecuatorianos que se repartirían entre los consulados de Barcelona, Madrid, Valencia y Murcia para agilizar los trámites, pero, de momento, esos policías siguen sin venir. Con ellos, la gente tampoco se librará de largas esperas y repetidas visitas.

De madrugada

Alberto Giler Vera aguantó 32 horas de cola en Madrid, con temperaturas nocturnas por debajo de cero. Se puso en la fila a las cinco de la madrugada, pero cuando ya le tocaba el turno, 14 horas después, se acabó el horario de atención al público y tuvo que permanecer en la calle otra noche más. Para defenderse del frío, dice con ironía que va "forrado, no de dinero, sino con cinco capas de ropa".

Pero el caso de Alberto no es el único. En Madrid, cada noche duermen al raso no menos de mil ecuatorianos. Otros se protegen con cartones y la mayoría consiguen que algún familiar les supla unas horas. Las peleas por los turnos son cada vez más frecuentes y la Policía Local ya ha destinado una dotación permanente.

"¿Usted puede enviar una carta al presidente de mi país?", pregunta Carlos Jacome, compañero de fila de Alberto. "Dígale que esto es una vergüenza. ¿O es que los españoles han hecho alguna vez colas así?"

Sobre la tradició dels catalans d'editar butlletins i publicacions Revistes i casals catalans a l'estranger

Albert Manent

És un tòpic recordar que quan uns pocs catalans es retroben a fora fan un grup o editen un butlletí. Aquest instint no ve de l'exili sinó de mitjan segle XIX. Recordem, per exemple, que l'anomenada Beneficència Catalana, que encara existeix a Cuba, fou fundada a l'Havana el 1850 i és l'entitat estrangera més antiga d'Amèrica. No oblidem que el Centre Català de Montevideo fou creat el 1881, i el de l'Havana, el 1882, per bé que la majoria són del segle XX, i encara en van naixent de nous.

Paral·lelament hi ha les revistes i butlletins catalans de fora. El primer dels quals es té notícia en tot el món és Lo Català, que sortí a Cuba el 1861.

En els darrers vint-i-tants anys la Generalitat de Catalunya ha tingut molta relació amb aquests casals o centres i els ajuda periòdicament. Continua havent-hi una secció dedicada als contactes amb aquestes entitats de l'exterior, però tant les administracions com les entitats culturals i els investigadors no han treballat prou la història d'aquestes agrupacions nacionals i per això és lamentable que no tinguem un llibre o bé un opuscle individual de la història de centres o casals que van prestar grans serveis a Catalunya sobretot en l'època de les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. Avui certes informacions, censurades a Catalunya, només es poden llegir en grans revistes com Ressorgiment, del benemèrit i sacrificat Hipòlit Nadal i Mallol, un modest sastre que mantingué una bona revista a Buenos Aires, entre el 1916 i el 1972, amb aquest nom. Fins avui, tot i que estic content d'haver-les estimulades en més d'un cas, només han sortit les monografies de l'Orfeó Català de Mèxic (Barcelona, Curial, 1989), de Miquel Martí; del Casal de Catalunya de Buenos Aires (Barcelona, Curial, 1991), de Joan Rocamora; Presència catalana en el Paraguay (Centre Català d'Asunción, 1993); del Centre Català de Caracas (Caracas, 1970), de Rodolf Llorens; del Casal Català de Montevideo (Montevideo, 1997), de J.M. Solé i Cavallé, i Catalanes en Costa Rica (Barcelona 2003), edició privada de l'autora, Maria Rosa Serrano i Jarné (telèfon 93 458 31 41). A més, el Llibre d'or de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya a l'Havana (l'Havana, 1940), anònim, però escrit per Josep Maria Poblet, amb una segona part del cubà Ernesto Chávez (Barcelona, 1992). Avui l'entitat benèfica s'ha convertit en casal. També, Catalans a Cuba, de Joaquim Roy, i Presència catalana a les Filipines, de Joan Garrabou (Barcelona, 1998).

La història resumida de quasi tots els centres o casals es troba a Diccionari dels catalans d'Amèrica (Generalitat de Catalunya, 1992-1993), en quatre volums, que vaig dirigir. Però caldria que els de dins i els de fora féssim un esforç per tal que es redactin o es publiquin, encara que només donin per fer un opuscle, les monografies dels casals, molts ja extingits. Sé que, no obstant això, Pilar Garcia-Sedas ha acabat la història del de Rosario (Argentina); que Carlos Padró, fill de catalans, té molt avançat el del Club Català de Córdoba (Argentina), i Julio Ortega ha enllestit pràcticament la història dels catalans a Xile. També hi ha els articles d'August Panyella, de Marsella, a la revista del Centre Català que, adaptats, podrien fer un volum.

Com a extraordinari complement de la història dels grups, centres o casals, el Diari Oficial de la Generalitat i la secretaria general de Cooperació Exterior, també de la Generalitat, acaben de publicar un inventari extraordinari de Robert Surroca i Tallaferro sota el títol Premsa catalana de l'exili i l'emigració (1861-1976). És un esforç de molts anys, a terme per un estudiós autodidacte de l'exili, que fou arxiver i activista del Front Nacional de Catalunya durant l'època de la clandestinitat. Surroca ha resseguit tota la premsa de l'emigració de Catalunya, a més dels repertoris sobre tema català a l'estranger i Espanya endins, i ha aconseguit de trobar exemplars o algun rastre de 681 publicacions periòdiques en català, o escadusserament bilingües, i alhora de determinar que algunes revistes amb peu editorial de l'estranger eren en realitat fetes clandestinament a Catalunya.

Al costat de les grans revistes L'Aureneta, Ressorgiment, Germanor, La Nostra Revista, Vida Nova, Quaderns de l'Exili, etc., Surroca ens informa de butlletins efímers, de vegades d'un sol número, i, idea magnífica, indica a peu de plana en quin arxiu o biblioteca se'n poden trobar exemplars o la col·lecció completa. Vull remarcar que fa poc la Biblioteca de Catalunya edità en CD-ROM l'índex de Ressorgiment.

Els comentaris de Surroca detallen, fins on és possible, el nom del director, principals col·laboradors, impremta i l'orientació cultural o ideològica. N'ha trobat en una trentena de països, dels quals 297 títols a l'Estat francès i 105 a Mèxic. En nombre menor vénen l'Argentina, Cuba i Xile.

Enmig de tantes notícies culturals contradictòries o insatisfactòries, crec que cal subratllar aquest inventari de Premsa catalana de l'exili i de l'emigració com una peça cabdal per conèixer l'acció dels catalans agrupats i fora del seu país.
Publicat al diari Avui el 12 de gener de 2005

Bajo un Cielo Púrpura
Montserrat Rico Gongora: «Devem molt a la convivència entre cultures»
Josué García

Motserrat Rico Gongora, amiga i col•laboradora d’aquesta Fundació acaba de publicar “Bajo un cielo Púrpura”. El diari El Punt del Barcelonès Nord, publica avui dimarts 4 de gener, una entrevista amb aquesta autora llefianenca, que prèviament ha publicat “Cartas a Lucrecia” (2000) i el llibre infantil “Un pingüino a la deriva” . Amb aquesta última obra, explica el moment històric que es va viure a Badalona a finals del segle XV.

.En la seva segona novel·la, Badalona esdevé un escenari històric fonamental.
-«La novel·la té tres parts que corresponen a tres diaris en primera persona, el d'un musulumà, el d'un jueu i el d'un cristià. Badalona és protagonista en el desenllaç de la història, al monestir de Sant Jeroni de la Murtra els dies en què els Reis Catòlics van rebre Colom. Després de moltes investigacions arribo a la conclusió que tot el dispositiu diplomàtic amb el Sant Pare que té lloc en el moment que es dóna la notícia als Reis Catòlics necessàriament es va haver de fer des de Badalona.»

- I Florència i Antequera?
- «Hi ha certes ciutats que al llarg de la meva vida m'han captivat. Una és Granada, una altra és Florència i una altra és Badalona, perquè aquí hi he nascut, hi he crescut i hi he somniat. Aquesta és una història d'amistat i compromís, i aquestes històries s'han de donar en llocs on hi ha una fricció, en una zona frontera com Antequera, un punt estratègic que obria les portes al regne de Granada. Era un lloc simbòlic i per això la novel·la comença aquí.»

- Bajo un cielo púrpura apareix publicada ara, però estava escrita des de fa temps.
- «La novel·la està escrita des de fa cinc anys. S'havia de publicar el 2002. Havia de signar el contracte amb Plaza y Janés la setmana de l'atemptat a les Torres Bessones però certs compromisos d'índole verbal i moral no es van complir i vaig haver de tornar a buscar editor.»

- Perquè s'ha especialitzat en novel·la històrica?
- «Suposo que és perquè em van avorrir molt més les pel·lícules sobre el futur que sobre el passat [riu]. Però sota la novel·la històrica s'amaguen coses que de vegades tenen poc de novel·la històrica, com novel·lar la vida d'un personatge històric. Jo no faig això. Jo narro part de la història com a punt de referència. Invento personat ges anònims i els col·loco en escenaris reals. La literatura és un art i cal diferenciar entre la literatura i la història. Els meus personatges són de ficció, independentment de l'escenari en què es troben. No es tracta de fer història.»

- Vostè relata la convivència entre musulmans, jueus i cristians fa 700 anys. Hi ha algun paral·lelisme amb la situació d'ara?
- «Sempre m'ha atret la convivència entre cristians, jueus i musulmans, perquè devem molt en el nostre dia a dia a aquesta convivència entre cultures cinc segles anys després. Va ser un exemple de convivència i tolerància a tot el món. Però quan vaig acabar aquesta novel·la no hi havia tants immigrants com ara. El llibre ha agafat un protagonisme excepcional en tres o quatre anys que jo no esperava. Si els immigrants se senten acollits, la religió serà secundària, perquè vivim en un estat laic i cal diferenciar la religió i el sentiment de nacionalisme.»

- Viu vostè a Llefià, una mostra d'aquesta convivència de què parlàvem.
- «El problema és amb les persones intolerants, al marge de religions, cultures i colors de pell. Jo he volgut ensenyar a les generacions d'ara que va ser possible la convivència i que per sobre de tot hi ha la bona voluntat de les persones.»

- En què està treballant ara?
- «Tinc dues novel·les més escrites i la meva intenció és fer una novel·la de cada un dels segles de l'edat moderna. Cartas a Lucrecia (2000) està ambientada en el segle XVIII i aquesta ho està entre els segles XV i XVI. Les dos altres novel·les que estan acabades estan ambientades al segle XX i XIX, segle del qual estic molt enamorada. Ara vull començar una altra obra ambientada al segle XVII.

Al salir de Cali

ME HA SORPRENDIDO escuchar de mis colegas colombianos lo mucho que les cuesta viajar a España

NORBERT BILBENY - 31/12/2004
Catedrático de Ética de la Universitat de Barcelona
La Vanguardia

He estado unos días en Cali, Colombia. Richard, chófer de la Universidad Autónoma de Occidente, me conduce hasta el aeropuerto. Éste se encuentra en la vecina localidad de Palmira. El recorrido es atractivo. Veo la cordillera Central al fondo, hacia el norte. Y el llano, al este, con muchas plantaciones de caña de azúcar. Ahí trabajan los cañeros.

De vez en cuando aparecen carros con caballos cruzando la carretera. Un cartel dice: "Se vende leche de chiva". Efectivamente, he visto algunas cabras y muchas vacas a los lados de la carretera. El río Cauca, que da nombre al valle donde se encuentran Cali y Palmira, baja cargado y fangoso. Desemboca en el río Magdalena, el cual da al mar del Caribe. Estamos en plena temporada de lluvias e inundaciones. Antes de salir de la ciudad de Cali, Richard me señala la zona suburbial, pobre y caótica de Aguablanca, con su origen a pie de carretera, hacia el este. El hombre me dice que ahí dentro se encuentra el sicariato. Es la zona más peligrosa del valle,me explica. El paro ha contribuido a esta situación.

Pero Richard, mientras conduce, sigue animoso la música de salsa caleña instalada en su auto. A él le gustan los ritmos animados de la pachanga y la milonga. No puede evitar seguir la música con gestos de la mano y canturreo. Le pregunto si las mujeres de Cali son las más guapas del país. Me dice que sí con la cabeza. "Cuidan mucho su aspecto, ¿verdad?", le pregunto. Me contesta que lo que más les gusta lucir es un buen busto. Trata de dibujarlo con las manos. El hijo de Richard es del Barça. El día de su santo recibió de su padre como regalo la camiseta de Ronaldinho. A mí Richard me acaba de regalar el disco de salsa que escuchábamos durante el trayecto. A la cobradora del aparcamiento o aparcadero,como allí dicen, mi amigo la llama mi amor. Es una expresión que suelen usar los hombres para dirigirse cordialmente a alguien.

En el aeropuerto de Cali los agentes inspeccionan mis ropas. Ahí mismo compro un par de buenas bolsas de café. Hay soldados que vigilan el edificio con ametralladoras colgadas del hombro. Durante estos días no he tenido ninguna sensación de inseguridad en la ciudad de Cali. La paulatina retirada del narcotráfico la ha vuelto más apacible, al mismo tiempo que más pobre.

Me ha sorprendido escuchar de mis colegas colombianos lo mucho que les cuesta viajar a España, dado que tienen que solicitar un visado para hacerlo.Aveces se les deniega. En todo caso, es un engorro y posiblemente una medida extrema, quizás innecesaria. Hay conflictos en Colombia, de acuerdo, pero a mis amigos de Estados Unidos también les advierten de que en España hay bases de Al Qaeda y que vigilen con la inseguridad de nuestro país.

Al fin y al cabo, con tales prevenciones no podríamos viajar a ninguna parte. Abogo para que se retire la norma de solicitar visado para los ciudadanos colombianos, si a cambio de ello se mantienen las debidas medidas de control y seguridad en los aeropuertos. Mientras tanto, no sólo Colombia, sino en parte España, se perjudican con ese recorte de oportunidades para que jóvenes universitarios y profesionales se desplacen entre un país y otro. Con el Gobierno de Álvaro Uribe y la imponente presencia de Estados Unidos en Colombia, se está reduciendo el conflicto y la inseguridad en este país sudamericano. España y la Unión Europea pueden y deben, a mi modo de ver, estrechar sus políticas de cooperación socioeconómica con la comunidad colombiana.