Investigamos y promovemos el acercamiento entre las culturas catalana y americanas, dándolas a conocer al público en general.

Guayaquil, la república mártir
Pres de: http://vacacela.blogspot.com/

Està clar que l'historia l'escriuen els vencedors, inclús de vegades la geografia, però l'idiosincràcia d'un poble (tinga l'estatus polític que tinga) no podrà ser mai esborrada ni anulada pels guanyadors. Aquest és el cas de la República de Guayaquil, antic (i efímer) estat sud-americà.

Julio Vacacela

Els pobles sovint tenen consciència de la seua mateixa existència malgrat les vicissituds polítiques que hajan hagut de viure en el transcurs dels temps. Encara que només les situem a la vella Europa, les anomenades "nacions sense estat" també existeixen a altres continents, i a les Amèriques n'hi han almenys dos casos encara no resolts: els de Santa Cruz, a Bolívia, i el de Guayaquil, a l'actual Equador. Hui ens ocuparem del segon cas.

La ciutat de Santiago de Guayaquil (2.500.000 habitants) és actualment la més poblada de l'Estat equatorià. És el centre de l'economia nacional i el port principal. Des dels seus molls l'Equador exporta al món la major part de la seua producció de plàtans, produïts també a les rodalies de Santiago de Guayaquil. Aquesta ciutat és la capital de la província de Guayas i de la regió Costa, conformada també por altres quatre províncies: Los Ríos, El Oro, Esmeraldas i Manabí. La seua importància com a port ja era tal en temps de l'antic Imperi Espanyol, quan aquesta ciutat era la capital de l'anomenat Departament de Guayaquil, una entitat politicoadministrativa que des de Madrid s'afegia de vegades al Virregnat de Nova Granada (actual Colómbia) i de vegades al Virregnat del Perú, ficant la primera pedra d'una situació d'indefinició política que fins el segle XXI encara no s'ha resolt.

Amb el triomf de la Revolució d'Octubre del 1820, el Departament de Guayaquil se separa d'Espanya per a constituir-se en Estat sobirà. Les petites dimensions del nou país i la seua estratègica ubicació geogràfica el convertien en motiu de confrontació entre els seus dos grans veïns, Colòmbia i Perú, que encara no havien finalitzat el seu procés separatista i que consideraven a la ja independent Guayaquil com a part fundamental del seu territori. Quan el 1822 l'exércit colombiá aconsegueix la victória definitiva contra les forces realistes, el seu cap, Simón Bolívar, s'adelanta a les intenciones d'un Perú encara envolt en la seua mateixa guerra d'independència i annexiona Guayaquil a la Gran Colòmbia contra la voluntat del poble guayaquileny. El cap de l'exércit peruà, José de San Martín, es va dirigir inmediatament a la ciutat per a entrevistar-se amb Bolívar i aclarir aquest i altres temes relacionats amb el procés separatista americà però no va tindre éxit.

La confrontació entre les dues majoritaries forces independentistes posava en perill la victoria final contra l'exèrcit realista de Ferran VII, i calia prendre mesures entre els dos líders per a fer més asequible el triomf final. L'acord al qual van arribar els dos Alliberadors incloïa l'anexió definitiva de Guayaquil a Colòmbia i l'unificació de les forces independentistes en un sol exércit, sota el mandat de Simón Bolívar. Guayaquil deixava d'existir com a nació per a pagar el preu que un mal anomenat Alliberador demanava per a no perjudicar les expectatives d'independència de la resta de Sud-américa. Guayaquil es convertia, a manera de mártir, en testimoni mut d'un pacte que permetria la victòria final contra les forces realistes.

No obstant, l'eufòria bolivariana duraria poc temps. Els nous estats creats per Simón Bolívar mantenien fronteres artificials i malament definides, que gairebé immediatament es convertirien en motiu per a noves guerres, ara entre les noves nacions sud-americanes. A més a més, el model centralista implantat en la pràctica només significava traslladar l'opressió burocràtica des de Madrid a Bogotà, i això va terminar esquerdant la unitat de la Gran Colòmbia de Bolívar, que el 1830 va dissoldre's donant origen a tres nous estats: Veneçuela, Nova Granada (que després prendria novament el nom de "Colòmbia") i Equador. Aquest últim estat heretaria la província de Guayaquil, conquerida 8 anys abans per l'exèrcit colombià, convertint-la en la seua regió Costa i dividint-la en les províncies que actualment la conformen. Des de llavors l'Estat Equatorià ha intentat eliminar dels llibres d'historia qualsevol referencia al procés independentista de Guayaquil, a la República del mateix nom i a la forçada anexió duta a terme per Simón Bolívar. Van anomenar-se amb el nom del "Alliberador" carrers, places, edificis i altres construccions situades a l'antiga república conquerida. Va implantar-se un sistema administratiu centralista destinat a prendre tots els beneficis que seguisquen possibles des dels territoris perifèrics per a la capital. Així van passar 185 anys d'opressió econòmica i cultural i de falsificació històrica, gairebé dos segles durant els quals va castigar-se als guayaquilenys amb la ignorància de la seua mateixa història, però sense aconseguir tots els objectius pretesos des de Quito, perquè la rivalitat regional s'ha anat incrementant amb el passar dels anys.

El 2000 va celebrar-se a la província de Guayas un referèndum promogut per un partit polític autonomista ("Fuerza Ecuador"), que proposava declarar l'autonomia (que no independència) de la província. Va guanyar el Sí amb el 90% dels votants, i el mateix any va realitzar-se el mateix referèndum a les altres quatre províncies de la Regió Costa, totes amb victòries del Sí. Ja han transcorregut cinc anys des d'eixes resultats i no ha passat res de res. La concepció centralista de l'Estat Equatorià es manté. No obstant això hi ha una cosa que està canviant. Els mitjans de comunicació establerts a Santiago de Guayaquil han començat a modificar el seu discurs, adoptant posicions encara políticament correctes, però subtilment independentistes o al menys autonomistes. La nova era de la comunicació digital també està permetent cada vegada a més guayaquilenys independentistes tractar el tema lliurement en llurs weblogs, ja sense la censura d'una societat en la que parlar d'independentisme és encara com cridar al diable. Així, cada dia son més els guayaquilenys que descobrixen una història que les havia estat negada des del sistema educatiu oficial i ja criden sense temor que volen el retorn del "Guayaquil Independiente" en cada manifestació. Està clar que l'historia l'escriuen els guanyadors, però hi ha una cosa que no pot esborrar-se malgrat la repressió de dos segles i és la identitat d'un poble, eixe vincle gairebé subconscient que ens fa sentir germans als que compartim una mateixa cultura i una mateixa manera de veure la vida. El 1822 la República de Guayaquil va deixar d'aparéixer als mapamundis, però allò que va aconseguir Bolívar només va ser com tallar un arbre, deixant totes les seues arrels intactes, esperant l'hora de tornar a créixer. Han hagut de passar 183 anys, però sembla que finalment ja es poden veure les primeres branques de l'arbre. Un arbre de què tan sols falta esperar que florisca i done fruits.

Llegir també:

http://www.clarin.com/diario/especiales/sanmartin/t1_246.htm
http://www.ejercito.mil.ar/dahe/historia/biografia05.html
http://www.crucedelosandes.com.ar/guayaquil.asp
http://www.crucedelosandes.com.ar/renunciamiento.asp
http://www.monografias.com/trabajos10/dosca/dosca.shtml
http://www.todo-argentina.net/biografias/san_martin/mili032.htm
http://www.nicolaslopezcordero.com/nlc/guayaquil/index.html

1 comentario:

Anónimo dijo...

òbviament, com el seu lloc web però és necessari per posar a prova l'ortografia en diversos dels seus missatges. Diversos d'ells estan plens de problemes d'ortografia i que és molt molest per explicar la realitat però, definitivament vaig a tornar de nou.